En aquest espai us oferim els testimonis de joves cristians que han anat a compartir la seva fe i ajudar els qui més ho necessiten del nostre món.

L'Aida Fuentes va ser voluntària dins el projecte "Apadrina un avi" de Càrites i ens explica la seva intensa història amb la Montserrat.

La Montserrat era la meva apadrinada. I dic era no pas perquè hagi desistit d'anar-la a veure, no, sinó perquè es va morir. Es va morir el passat 15 de maig. Em va saber molt greu perquè ens estimàvem i ens estimem molt. Passàvem moltes estones juntes, sota el sol, berenant, mirant la tele -una afició que li agradava molt- o xerrant. Tot anava bé, al cap de dues setmanes es celebrava una festa, on ella havia de ser-hi per retrobar-se amb les seves amigues de l'antiga residència on ella s'estava, també era el seu aniversari, la seva vida continuava, amb mi, però el destí no ho va voler així. Vaig deixar de veure-la.

Ara, quan ja l'he perduda, m'adono que hi ha un munt de coses que li hauria volgut preguntar, un munt de coses que m'agradaria saber. Totes aquelles tardes que no vaig poder anar-la a veure per qui sap que les maleeixo i alhora agraeixo tots els moments que vam passar juntes, tan pocs mirat des de la perspectiva d'ara, després de la seva mort... Ara, quan més passa el temps, m'adono de moltes coses... l'estimava tant, que mai li ho vaig poder dir.

I és que la Montse i jo continuem estant unides, ella em segueix allà on sóc i em dóna energia, és per això que tot em va bé. Perquè quan ella ho passava malament totes dues dèiem "Tot anirà bé!" i jo l'animava: "Que un dia anirem a la platja Montserrat! Ja veuràs!"... però no hi hem pogut anar, no es va acabar de curar, però quan sóc davant del mar, sé que ella és al meu costat, i que tot allò que em fa feliç a mi, la fa feliç a ella i que encara estem juntes i continuem sent amigues, i és que jo mai l'oblidaré. Tot el que faig, si trec bona nota a un examen, si he tingut un bon dia, ho dedico a la Montserrat, penso amb ella, d'alguna manera li explico; abans no ho feia, cal dir-ho, no li explicava tantes coses, però ara sento la necessitat que sàpiga tot el que em passa, com em sento... L'estimo tant a la Montserrat.

Dono gràcies a Càritas per la oportunitat que em va donar, al projecte d'Apadrina un Avi, un projecte viu, molt viu i realment important, i també et dono gràcies a tu, Montse, per haver estat la meva amiga i per permetre'm formar part d'una petita part de la teva vida, t'estimo.