Fa uns quants anys, en una predicació dominical –era al començament del temps d’Advent– em vaig esforçar per comunicar que cal viure amb esperança, perquè si no la vida perd el sentit i l’alegria. En acabar la Missa, un home, que en els darrers temps havia sofert molt a causa de problemes familiars, professionals i de salut, em va dir que jo era molt optimista, però que ell ja no esperava res. D’alguna manera manifestava que quan les coses rutllen pots tenir esperança, però quan el món et cau a sobre ja no tens cap motiu per tenir-ne.
Per això m’he preguntat què ha de significar per a nosaltres «esperar» en aquest temps de silenci sobre Déu, de constatació dels pecats de la nostra Església, de crisi econòmica provocada per la COVID-19, de canvis culturals i socials profunds, de qüestionament d’alguns valors que han fonamentat la convivència, de desconcert sobre allò que és important per a la persona i la societat. Però alhora recordo molts fets de solidaritat, de servei, d’acompanyament a persones, de fortalesa en els sofriments, de confiança en Jesucrist, de convicció de l’amor de Déu.
He constatat en molts moments desànim, desconcert, i no esperar res més que augmentar els béns per assegurar la vida, una bona salut i passar-ho bé.
Tanmateix, l’esperança dels cristians no es fonamenta en un temperament optimista, ni en els èxits puntuals, ni en l’absència de dificultats. No es tracta, doncs, d’optimisme ni de pessimisme.
Què esperem els cristians? Doncs esperem Jesucrist!
Esperem que Jesucrist, el Salvador, que ja s’ha encarnat en la història humana, torni gloriós per portar a plenitud la salvació que ens ofereix amb la seva vida, mort i resurrecció.
En definitiva, esperem que la història de cadascú i de la humanitat acabarà bé, i molt bé, perquè acabarà amb Déu.
Fonamentem aquesta esperança en la vinguda primera de Jesús com a home, que ens disposem a reviure per Nadal amb l’actitud d’esperança dels justos, dels profetes i sobretot de Maria, la seva mare.
Fonamentem la nostra esperança en la vida, mort i resurrecció de Jesús, que és ja la victòria sobre el mal, el pecat i la mort.
Ens mantenim en aquesta esperança gràcies a l’Esperit que hem rebut i a l’Església, la nostra Església, que és el poble de l’esperança en la història.
Certament que esperem el retorn gloriós de Jesucrist per portar a plenitud la salvació, però aquesta salvació ja la vivim en la nostra vida i en la nostra història.
Precisament perquè esperem la salvació i hem començat a viure-la, el nostre compromís és lluitar contra tot mal, contra tota injustícia –en definitiva, contra el pecat–, per assegurar la vida amb dignitat, amb llibertat, amb fraternitat entre totes les persones i entre tots els pobles, tal com Déu vol. És cert, però, que la lluita la fem amb la convicció de la victòria final del nostre Déu i de la nostra participació en aquesta victòria.
Aquesta lluita o compromís es realitza en les responsabilitats eclesials, laborals i familiars, en la proclamació de l’Evangeli, en els serveis més humils, per les obres de misericòrdia, col·laborant fins aconseguir estructures socials i polítiques més justes.
Durant l’Advent revifarem la virtut de l’esperança i ens esforçarem per comunicar aquesta esperança a les persones que fan amb nosaltres el camí de la vida.
Francesc Pardo i Artigas
Bisbe de Girona
© Bisbat de Girona
Plaça del Vi, 2
17004 Girona
Telèfon 972 41 27 20
bisbatgirona@bisbatgirona.cat
