bisbat de girona
imatge fons top PROVAAAAA

Notícies

Oficina de Comunicació del Bisbat de Girona

Dimarts 05 d'abril de 2022

Homilia de l'arquebisbe Joan Planellas en la missa exequial del bisbe Francesc

Exèquies pel bisbe Francesc Pardo i Artigas 
Catedral de Girona 4 d’abril de 2022 

Lectures: Saviesa 4,7-15; Sl 22; 1Jn 1,1-4; Mateu 5,1-12a 

Molt estimada família, germans Pere i Imma. Benvolgut Administrador dio-cesà. Benvolgut Nunci Apostòlic. Benvolgut Cardenal Arquebisbe de Barcelona. Benvolgut Cardenal arquebisbe emèrit. Molt estimat bisbe Carles, bisbe emèrit de Girona, que seguiu aquesta celebració per mitjà de la Televisió de Girona, junta-ment amb tots aquells i aquelles que també la seguiu per aquest mitjà o les xarxes socials. Benvolguts abats. Benvolguts arquebisbes, bisbes, preveres i diaques. Benvolguts vicaris generals i preveres que veniu d’altres diòcesis. Benvolguts consagrats i consagrades. Molt estimat poble sant de Déu. 

Benvolgudes autoritats polítiques, acadèmiques, militars i dels cossos de segu-retat que representeu les institucions i estaments públics: Honorables conselleres de la Generalitat de Catalunya, President de la Diputació, alcaldessa de Girona i altres alcaldes i alcaldesses, subdelegat del Govern espanyol, autoritats militars i dels cossos de seguretat, diputats, diputades, senadors, representants de partits po-lítics i d’entitats civils. Amics i amigues. 

La vida humana moltes vegades sembla plena de contradiccions, de fets incom-prensibles. I la mateixa realitat de la mort n’és un. L’ésser humà difícilment el pot aturar, tan sols en el millor dels casos, el pot endarrerir. Ho hem comprovat els qui hem seguit, en la pregària, les notícies que les últimes setmanes, arribaven del nostre estimat bisbe Francesc que ens ha deixat. 

Malgrat ser coneixedors de la malaltia que s’ha agreujat els darrers mesos, la mort d’una persona estimada trasbalsa i sorprèn, omple l’esperit de contradicció i ens fa preguntar: Per què Senyor? Per què ha hagut d’anar d’aquesta manera? 

Sant Francesc d’Assis, el sant patró del nostre bisbe, dos anys abans de morir va composar el Càntic de les Criatures donant gràcies a Déu per les obres de la seva Creació, com el «germà foc» i la «germana aigua». És una afirmació de la teologia personal d’aquest sant que sovint fa referència als animals com a ger-mans, rebutjant l’acumulació material i les comoditats sensuals en favor de la «Dama Pobresa», com afirma ell mateix. Es diu que el va compondre mentre es recuperava d'una malaltia a Sant Damià, i es diu també que dos anys després, poc abans de morir, hi va afegir el vers final lloant la «germana mort»: «Et lloem, Senyor, per la nostra germana, la Mort, companya de viatge de tot vivent». Potser, traduït literalment, hauríem de dir: «Et lloem, Senyor, per la nostra germana, la mort corporal, de la qual cap vivent se’n pot escapar».

Es pot lloar la mort? De fet, és com l’Evangeli que hem proclamat: «Feliços els pobres... Feliços els qui ploren... Feliços els perseguits...». No és això el món al revés? Des d’una perspectiva humana i mancada de transcendència, certament que és el món al revés. Als ulls del món, la felicitat passa pel tenir i el posseir. Però tan sols la veritable saviesa ens fa adonar que el tenir i el posseir acaba afeixugant el cor de l’home, com ens diu Jesús (cf. Lc 21,34), i ens priva de veure’ns com som realment, la nostra pròpia indigència, la nostra poca cosa i la precarietat de la vida. I també, ens «priva de pensar en nosaltres mateixos», com anotava admirablement Blaise Pascal en els seus Pensaments (1). Per això, ens cal la saviesa autèntica de l’home just. Ens ho afirmava el llibre de la Saviesa a la primera lectura, tot emprant un cert to d’ironia, almenys als ulls d’aquest món: «En poc temps el just havia arribat a la maduresa pròpia d’una llarga vida. El Senyor s’havia complagut en la seva ànima, i per això el va treure de pressa d’aquest món dolent. La gent que ho veia no ho entenia; no sabien adonar-se que Déu dóna als seus elegits la gràcia i la misericòrdia, i que vindrà a visitar els seus sants». La realitat de la mort ens fa experimentar la nostra absoluta pobresa als ulls d’aquest món. Ens fa palpar què vol dir ser homes i dones en aquest món. Ens fa veure que no serem mai amos de la vida corporal. Això costa d’acceptar, però és la clau del secret, el secret de l’home savi i just lloat a les Escriptures. Llavors és quan s’entén que es digui: «Et lloem, Senyor, per la nostra germana, la mort corporal, de la qual cap vivent se’n pot escapar»; perquè, estimats i estimades, aquest Càntic de Sant Francesc, és re-alment un cant a la vida. Una vida que se sent a les mans d’un Déu Creador i provident. Una vida curulla d’esperança d’eternitat. «Us invito a l’esperança», afirma el nostre Papa ?de nom també Francesc? a l’encíclica Fratelli tutti. Una esperança «que ens parla d’una realitat que està arrelada al dedins de l’ésser humà, independentment de les circumstàncies concretes i els condicionaments històrics en què viu». Aquesta esperança «ens parla d’una set, d’una aspiració, d’un anhel de plenitud, de vida reeixida, d’un voler tocar les coses grans, allò que omple el cor i eleva l’esperit cap a valors importants», cap als valors eterns. «Caminem, en esperança», fins a la nostra trobada amb Déu, nostre Senyor (2)

La vida del nostre estimat bisbe Francesc ha estat curulla d’aquest caminar en esperança. Nascut a Torrelles de Foix el 1946, sentí la vocació al ministeri sacer-dotal de jove i entrà al Seminari de Barcelona. Obtingué la llicenciatura en teolo-gia a la Facultat de Teologia de Catalunya y fou ordenat de prevere el 1973, essent fins el 1980 vicari de les parròquies de Santa Maria i de la Santíssima Trinitat de Vilafranca del Penedès, d’on en va ser també arxipreste. Del 1980 al 1997, va ser Rector de Sant Sadurní d’Anoia, on va fundar una cooperativa que promogué la construcció d’habitatges socials al barri Vilarnau. Fou consiliari diocesà del Mo-viment Familiar Rural i dels Joves Rurals (JARC) i Vicari Episcopal del Penedès, Anoia i Garraf el 1990. Després, fou Rector de Monistrol d’Anoia, i del 1993 fins al 2006, director del Centre d’Estudis Pastorals de les diòcesis de Catalunya. En aquesta etapa adquirí un ampli coneixement del clergat i dels laics i laiques de les diverses diòcesis catalanes. Al 1993 va formar part de la Comissió diocesana per a la preparació del Concili Provincial Tarraconense, essent, a més, membre d’una ponència. Precisament, en motiu del vint-i-cinquè aniversari d’aquest Concili, afirmava que «convocar el Concili, el mateix treball diocesà, la celebració de les sessions conciliars, les resolucions i tot el conjunt no va ser altra cosa que un do de l’Esperit Sant» i «un acte de confiança en les possibilitats de les nostres Esglésies». (3)

El 1997 esdevingué Rector de Sant Esteve de Granollers, i del 1999 al 2004 en fou també arxipreste i després Vicari Episcopal del Vallès Oriental quan, en crear-se la diòcesi de Terrassa el 2004, s’hi incorporà com a prevere, i hi va ser Vicari General de Pastoral i Delegat Episcopal per a l’Economia. Pels seus càrrecs, va ser membre dels Consells Presbiteral i Pastoral i del Col·legi de Consultors, pri-mer a l’arxidiòcesi de Barcelona i, després, a Terrassa. 

El 16 de juliol de 2008 el papa Benet XVI el nomenà bisbe de Girona. Va rebre l’ordenació episcopal el 19 d’octubre del mateix any, diumenge dedicat a les Mis-sions, prenent possessió de la diòcesi el mateix dia. 

En l’àmbit de la Conferència Episcopal Espanyola, fou membre de les Comis-sions de Pastoral i de Pastoral Social i Promoció Humana, dins la qual va ser res-ponsable del Turisme i del Lleure i de la Pastoral de la Salut. En relació a aquesta darrera responsabilitat, és recordada sobretot la seva entrega i dedicació, predicant un fort vincle de solidaritat amb el dolor i la malaltia donades, també, les seves circumstàncies personals. 

En l’àmbit de la Conferència Episcopal Tarraconense ha exercit de bisbe dele-gat del Secretariat Interdiocesà de Pastoral de Joventut, de l’Apostolat Seglar, de la Pastoral Obrera i, sobretot, del Secretariat Interdiocesà de Conservació i Pro-moció de l'Art Sagrat (SICPAS). A ell devem la constitució ara fa deu anys de Catalonia Sacra ?que era com la nineta dels seus ulls?, a fi de divulgar i fer conèixer pastoralment i culturalment el patrimoni eclesial de les nostres diòcesis catalanes. Val a dir que estimava entranyablement i profundament Catalunya i la seva gent, preocupat per poder trametre en tot moment a les noves generacions la bellesa de la fe, expressada secularment en el llegat cultural, patrimonial i artístic de la nostra Església. D’altra banda, esmento també que el 2017 fou nomenat fill predilecte de Torrelles de Foix, el seu poble natal. 

Com a bisbe, ha estat missioner incansable, amb una activitat que l’ocupava plenament i totalment. Tots els qui hem col·laborat amb ell ho podem corroborar. També, els germans bisbes ho vam viure en el nostre darrer encontre, a Roma, a la Visita Ad limina fa poc més de dos mesos, quan ja no podia amb les seves forces, però, amb un esforç extraordinari, va participar a totes i cada una de les trobades i reunions i, especialment, en la trobada amb el papa Francesc. Val a dir que era un bisbe que, allà on veritablement gaudia, era anant a les parròquies on, entre la gent, li sortia el millor d’ell mateix. Gaudia estant present a trobades i encontres i a la visita de cadascuna de les prop de 400 parròquies de la diòcesi gironina. Com molts dels qui avui esteu aquí, ho vaig poder comprovar en les parròquies al meu càrrec quan era prevere diocesà de Girona. 

Ara, la «germana mort», com deia sant Francesc, ha dut el nostre estimat bisbe a l’altra riba. Ha arribat a la casa del Pare, a la pàtria celestial, i ens deixa tot el seu llegat d’entrega generosa. Llegat de pastor, com hem resat en el Salm. Ha deixat escrit en el seu testament espiritual: «Dono gràcies [...] d’haver-me escollit pastor, a semblança de Crist el bon Pastor, de l’Església de Girona, a la que estimo amb totes les meves forces i a la que he procurat servir durant aquests anys». (4)

Estimats i estimades. També a nosaltres ens vindrà a buscar la «germana mort», no sabem quan ni com, però això no ens ha de fer por ni angúnia. Ens retrobarem amb la infinita misericòrdia de Déu per a no separar-nos-en mai més. Però hem de reconèixer que assumir amb esperança la realitat de la mort, condicionats com estem per la nostra cultura secularitzada i materialista, no és gens fàcil. Hem d’ajudar a fer creïble, sobretot a les noves generacions, que la vida no ens pertany, que és un do etern que hem rebut dels nostres pares i de Déu, i que estem cridats a viure-la amb plenitud, a donar-la per amor. Perquè l’amor que emana de Déu a través de Jesús, aquell Amor predicat i viscut tantes vegades pel nostre estimat bisbe, demana eternitat. Amor per sempre. I tots nosaltres, a qui ens unia amb ell la sang i la família, l’amistat, el ministeri, la fe..., tots nosaltres hem de prendre i aprendre que estimar desprèn eternitat. Quan recordem al bisbe Francesc, quan li demanem que pregui, prop del Pare per nosaltres, quan recordem vivències amb ell, quan preguem per ell, l’estimació que anirà lligada a la pregària i a aquest record, serà una estimació que porta llavor d’eternitat per a ell. Per a ell i per a tots nosaltres. 

Quan experimentem que l’amor no passa mai, la mort es converteix en un pas de les realitats contingents a les realitats que perduren, de la foscor a la llum, de la mort a la vida. «Ut vitam habeatis» [perquè tingueu vida]. Precisament, aquest era el lema episcopal del bisbe Francesc. Manllevat de l’epíleg de l’Evangeli de sant Joan (20,31), hem de dir que tot el seu ministeri ha tingut aquesta finalitat. Perquè «cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu i, creient, tingueu vida en el seu nom». Ell, seguint les petjades del deixeble autor de la primera Carta de sant Joan que hem escoltat a la segona lectura, ens ha parlat «de la Paraula de la vida»; ell ens n’ha «donat testimoni», «i ens ha anunciat la vida eterna». Ell ma-teix ho ha deixat gravat des del cor en el seu testament espiritual. Diu: «Vaig es-collir el meu lema episcopal “ut vitam habeatis” per la convicció que Jesucrist és la Vida i jo he volgut deixar-li el cor, les mans, els peus, els ulls, la boca, les orelles... tot el meu ésser perquè comuniqués la seva vida». (5)

El cristià veu la mort i creu en la vida, perquè sap que la mort, és el llindar de l’existència plena que Déu vol per a la humanitat. D’aquesta plenitud en tenim un tast anticipat en l’eucaristia, que ens insereix en el misteri de mort i vida de Jesu-crist, ens fa ben estreta la comunió amb tots els sants i ens porta a la pregària de sufragi pels difunts, i avui, concretament, pel nostre germà Francesc. 

Que Santa Maria, Mare de Déu, titular d’aquesta santa Església Catedral, i Sant Narcís, patró de la ciutat i de la diòcesi, intercedeixin pel bisbe Francesc, i nosal-tres, que continuem pelegrinant en aquest món, puguem seguir les seves petjades de neguit per la causa de l’Evangeli, de donació i entrega pastorals onsevulla que siguem. I, pensant en el present i en el futur immediat d’aquesta estimada diòcesi de Girona, preguem perquè s’hi acompleixi allò que per Sant Narcís cantem en els seus goigs: 

Ja que sou d’aquesta terra 
el cabdill més esforçat, 
protegiu-la en temps de guerra, 
de malura o bé d’aiguat! 
Manteniu-li l’energia 
i la fe arrelada al cor! 
Defenseu-nos nit i dia, 
Narcís, màrtir del Senyor. 

Amén. 

 

1) Blaise PASCAL, Pensaments, n. 171. 

2) Francesc, Carta Encíclica Fratelli tutti, sobre la fraternitat i l’amistat social (3-X-2020), n. 55: DdE 1116 (2021) 12.  

3) Francesc PARDO, Presentació del llibre: Als 25 anys del Concili Provincial Tarraconense. Amb fidelitat i amb llibertat, Barcelona: Claret 2020, a la llibreria Empúries de Girona, el dia 27 de febrer de 2020. 

4) Francesc PARDO, Testament Espiritual», 2021. 

5) Íbid

Cerca
Historial
imatge fons bottom PROVAAAAA
Aquest lloc web utilitza "cookies" pròpies i de tercers per oferir-te un millor servei. En navegar-hi n'acceptes l'ús. Més informació
ACCEPTAR