El nostre bisbe Francesc amb motiu de la celebració del Dia del Seminari que se celebrarà el proper 20 de març, ha escrit el seguent missatge als diocesans de Girona.
CARTA DEL BISBE DE GIRONA AMB MOTIU DEL DIA DEL SEMINARI 2011
VOCACIONS D’AVUI, PREVERES DE DEMÀ. “NO US DIC SERVENTS, SINÓ AMICS”
Aquestes lletres les adreço a famílies, nois, parròquies, institucions eclesials, escoles cristianes, moviments...
Sempre ens cal confiar en l’Esperit Sant, el gran do de Jesús a la seva Església, però no pot actuar eficaçment sinó ens troba disponibles. Aquesta és la constatació quan penso en el futur de la nostra església de Girona. M’adono que la majoria de preveres són grans -la mitjana d’edat del nostre presbiteri és de 70 anys-, cal servir pastoralment amb capellans a 400 parròquies i tenim set seminaristes, del tot insuficients per afrontar les necessitats i les possibles baixes per malaltia o jubilació.
A l’Església Catòlica el ministeri presbiteral és insubstituïble i del tot necessari. Alhora aquesta veritat teològica és una convicció dels fidels de les parròquies, sobretot d’aquelles que no poden celebrar cada diumenge l’Eucaristia. En les meves visites sovint els fidels em demanen un capellà per estar més atesos i poder celebrar Missa els diumenges. Curt i ras, necessitem capellans i necessitarem capellans i, per tant, necessitem amb urgència joves disposats a iniciar el procés de preparació en el seminari.
La necessitat de capellans és també urgent quan els diaques permanents i els laics assumeixen, cada cop més, les seves responsabilitats en la missió eclesial. Les responsabilitats assumides pels laics en les activitats pastorals no minven la missió dels preveres, ans al contrari la fan més necessària.
Què ha passat i què passa que vivim un temps de penúria de vocacions al ministeri? Molts analistes, pastors, teòlegs analitzen aquest fet, que esdevé preocupant en bastants països d’Europa. Les causes poden ser diferents i complexes i desitjo recordar-ne algunes per accentuar les pautes a seguir.
* Vivim un canvi cultural molt important, que sotmet a crítica, oblida i margina conviccions i valors assumits majoritàriament. Aquest canvi té repercussions en les decisions més importants, en la manera de plantejar-me la vida i de viure-la.
* La poca valoració de l’Església entre els joves. De fet aquesta qüestió s’emmarca en la percepció que “la religió” és poc important per a la vida. I en una certa concepció -difusa i perceptible- que la fe és més del passat i dels grans, que no pas dels joves i d’aquest temps.
* Afebliment de l’espiritualitat cristiana en els adolescents i joves. No s’ha cuidat suficientment l’acompanyament personal, l’aprenentatge de la pregària, la participació en els sagraments de l’Eucaristia i de la penitència.
* Les dificultats per a una veritable pastoral amb els joves que possibiliti escoltar la invitació del Senyor i donar-hi resposta. Aquestes dificultats estan en relació amb la debilitat de la vida de les parròquies i amb la manca de preveres joves dedicats als infants i a la joventut.
* La poca valoració sociològica de la missió del prevere i, potser també, en algunes comunitats, la manca de reconeixement eclesial. En una societat en la que els primers valors a aconseguir són l’èxit immediat, el millor guany, el màxim plaer i benestar, el reconeixement social... difícilment la missió i l’estatut del capellà es consideren importants per a dedicar-hi la vida i sentir-se realitzat.
* Certament que també es valora la solidaritat, la justícia, l’altruisme... tanmateix es concreta en compromisos puntuals o per un temps. Fa basarda i por un compromís per a tota la vida.
Les famílies, els pares, pregunteu-vos: quina actitud teniu o tindreu si un fill us plateja ser capellà? El recolzareu de veritat i l’ajudareu?
Per concretar, interesseu-vos per saber quantes vocacions al presbiterat han sortit de la vostra parròquia durant els últims 15 o 20 anys.
Malgrat aquestes constatacions i altres, és veritat que repunta un increment de joves que es plantegen la vocació, i fins i tot que han iniciat el procés de formació en els seminaris. Coneixent-los i parlant amb ells, entens perquè han respost afirmativament.
No és el moment de lamentar-nos, sinó de convertir-nos tots afrontant amb serenor algunes de les causes apuntades.
Les parròquies i comunitats hem de viure la vida cristiana amb més ardor, convenciment i hem de valorar la missió del prevere.
Els preveres cal que oferim un testimoni ben explícit i engrescador amb la nostra vida. Ens cal manifestar que som feliços i que la nostra vida té tot el sentit.
A tots els qui eduquem en la vida cristiana ens cal viure i enfortir l’espiritualitat cristiana per mitjà de la pregària, els sagraments, i la pedagogia dels serveis als altres.
Ens cal repetir, en relació al compromís, que no s’ha de tenir por, perquè comptem amb la presència de Jesús i la força de l’Esperit.
Estic convençut que Jesús continua cridant i convidant.
Per això, joves, escolteu la crida, no us tapeu les orelles: “Veniu i us faré pescadors d’homes”, “a vosaltres us dic amics”, “feu això que és el meu memorial”. Confieu sense por en la seva gràcia.
Jove, només en tens una de vida, cerca de gastar-la amb quelcom que valgui la pena, que sigui un valor d’avui, de demà, de vida per sempre.
I tots nosaltres siguem transmissors de la invitació de Jesús d’una manera clara i explícita.
El proper diumenge, recordant Sant Josep, és el dia del seminari. Preguem per les vocacions, actuem per fer la proposta i facilitar la resposta, valorem els nois que tenim al seminari i recolzem, amb l’afecte, la pregària i també amb la col·lecta, la seva formació.
Seminaristes avui, preveres de demà. Jove, t’animes?
Girona, 19 de març de 2011
FRANCESC PARDO I ARTIGAS
Bisbe de Girona
