Carta pastoral del bisbe Francesc: Meditació des de l'experiència de la COVID-19

Amb motiu de la festa de la Pentecosta, i amb la represa de les misses dominicals, el bisbe Francesc ha publicat la carta pastoral "Meditació des de l'experiència de la COVID-19" (llegir la carta sencera), en la qual assenyala cinc punts principals. En primer lloc, l’experiència del mal, a partir de l’experiència inèdita del confinament. El bisbe reconeix que sorgeixen preguntes: «Per què Déu ho permet?» O bé: «Déu, bondadós i omnipotent, no podia haver creat un món sense mal?». Hi apunta algunes respostes: «Déu no és l’origen del mal ni l’autor del sofriment», i afegeix que «la definitiva resposta al problema del mal la tenim en la vida, passió, mort i resurrecció de Jesucrist. És Jesucrist qui assumeix els nostres mals i dolors –fins i tot la mort– precisament per oferir-nos la Vida». I recorda Paul Claudel, que afirmava: «Sí, el sofriment existeix, i Déu ha sofert». Assenyala també el bisbe: «No hi res més pagà i anticristià que considerar l’epidèmia com un càstig de Déu».

El segon punt de reflexió se centra en l’experiència de la misericòrdia. Ho fa referint-se al papa Francesc, que parla sovint dels «sants de la casa del costat», amb especial atenció a les persones que s’han entregat al servei dels malalts: «Res és més cristià que posar en perill la pròpia vida per la guarició de l’altre». No s’oblida de l’acció dels preveres als hospitals, de les celebracions de l’Eucaristia i dels altres sagraments, i del contacte amb els feligresos. Enalteix, igualment, el treball de Càritas i dels altres voluntaris: «Hem viscut de moltes maneres les obres de misericòrdia».

L’experiència creient és el tercer punt de la meditació del bisbe, a partir del fet de no poder celebrar comunitàriament la nostra fe. S’ha aconseguit, però, la participació espiritual, i també –diu– «hem pogut descobrir la necessitat de les celebracions en comunitat». Especialment pel que fa als difunts, reconeix que «ens queda el desig i la voluntat de donar-los el nostre comiat tal com mereixen i hi tenen dret. Clou aquest punt amb aquests termes: «L’absència de comunitat ens ha de fer valorar i estimar la comunitat parroquial».

El bisbe convida a la humanització de la vida, després de constatar «situacions de deshumanització» durant el confinament. Reflexiona sobre la necessitat de conviure amb les altres persones amb respecte, en solidaritat; sobre apostar per la cultura de la vida «des de la concepció fins a la mort natural»; i sobre el canvi des de l’individualisme ferotge a la dimensió comunitària procurant, amb el capteniment de cada dia, que la terra sigui la casa de tots.

El darrer punt de les reflexions se centra en la necessitat de la caritat, ateses les greus conseqüències econòmiques que portarà la pandèmia. Caldrà que «la persona humana sigui el centre de l’activitat econòmica i laboral», i que polítics i ciutadans estiguem disposats «a fer un esforç per compartir els nostres béns, diners, temps i qualitats». El bisbe clou el seu missatge amb aquestes paraules: «Que ressoni en cada cor la gran pregunta de Déu, tan vàlida en començar com en acabar la història humana: «Què n’has fet, del teu germà?».