Girona, Sant Daniel

PARRÒQUIA DE SANT DANIEL

ORACIÓ A SANT DANIEL

Déu omnipotent i misericordiós, que concedíreu al màrtir sant Daniel de vèncer els turments de la seva passió; doneu als qui celebrem el dia del seu triomf de ser invulnerables als atacs de l’enemic. Per nostre Senyor Jesucrist, el vostre Fill, que amb vós viu i regna en la unitat de l'Esperit Sant, Déu pels segles dels segles. R. Amén.

Sant Daniel de Girona

Festa de sant Daniel: 1 de setembre

Segons explica la tradició, el Sant Daniel venerat al monestir gironí era un monjo eremita armeni, que morí martiritzat i decapitat a Arle de la Provença l'any 888, durant el domini àrab de la ciutat, on havia arribat des de la seva Armènia natal.

Els seus deixebles fugiren cap a les regions del migdia amb el cos del sant per evitar que fos profanat i llançat al mar. Arribats prop de Girona, l'enterraren un 1 de setembre en l'anomenada aleshores Vall Tenebrosa on aviat començà la veneració de les seves despulles i s'hi edificà una petita església dedicada a Sant Salvador i Sant Daniel que ben aviat va esdevenir la parròquia dels pocs habitants que, aleshores, comptava la vall.

El sepulcre de Sant Daniel va ser construït, per ordre del bisbe de Girona Arnau de Montrodon, entre finals de l'any 1345 i principis del 1346, i és obra del mestre Aloi de Montbrai.

Es tracta d'un sarcòfag d'estil gòtic, d'alabastre policromat. La figura jacent del sant ocupa la part superior, mentre que la part davantera està decorada amb sis escenes en relleu de la seva vida. Fins al juliol del 1936 fou venerat en una cripta sota l'església i ara en el mur nord del creuer. Es tracta d'una caixa de 146 cms. de llarg per 34 d'ample i 42 d'alt. La tapa amida 154 cms. de llarg, 40 d'ample i 30 d'alt. Al no disposar del manuscrit que l'abadessa Ermessenda va lliurar al mestre Aloi, i que narrava la llegenda del sant, cal basar-la en l'hagiogràfic que transmet al segle XVI el pare V. Domènech ("Historia general de los Santos...", Girona 1630), en el que explica que Daniel neix a Cilícia d'Armènia. Mort el seu pare, Patrigius, mentre era infant, cresqué amb la seva mare Uliana i una germana, Teomitta, a la seva ciutat d’origen. A conseqüència d'una persecució, que podria haver estat la dels iconoclastes, la família, fidel a l'ortodòxia, hagué d'emigrar a una altra ciutat armen a, on, caiguda en la pobresa total, s'instal·là a l'hospital.

Un contacte casual amb un ermità fa interessar Daniel, noi de setze anys, per la vida eremítica. Després d'acomiadar-se de la seva mare i germana, es traslladà a Palestina, on visita els Llocs Sants. Prop del riu Jordà trobà un solitari de nom Josep, i li manifestà el seu desig de prendre'l com a mestre d'esperit. Josep l'advertí que no s'alimentava sinó d'un pa o hòstia que un àngel li duia cada diumenge. Arribat el primer diumenge de convivència, l'àngel porta, com de costum, el pa. Josep explica a Daniel que esperava que el missatger i proveïdor celestial n'hauria portat un per a cada un; si no era així, calia entendre que era voluntat de Déu que ell, Josep, continués vivint sol. Daniel s'internà en el bosc i hi passà quaranta dies de dejuni. Ara l'àngel va fer avisar Daniel per mitjà de Josep, i, quan estigueren junts, els donà un pa a cadascun. Els episodis de combat amb la temptació, comuns a la vida de tants sants, també són presents a la biografia de Daniel; l'atractiu que havia de destorbar-lo de la seva vocació fou el de retornar a la família, que necessitaria el seu empar i protecció. Així, el diable se li presentà en figura de la seva mare i germana que li demanaven amb expressió llastimosa poder tornar-lo a tenir amb elles. Daniel conegué l'engany i foragità la temptació amb la pregària. Llavors Satanàs prengué aparença de dragó que provava de menjar-se el solitari, símbol de la por genèrica i púnica. Daniel, però, ei dominà i l'immobilitzà posant-li el peu al coll. Després de disset anys de vida contemplativa a Palestina, l'ermità és trobat per un peregrí de Terra Santa originari d'Arle de Provença, un tal Crescenci, que el convidà a traslladar-se-hi a difondre la seva mena de vida; Daniel hi accedeix. De camí cap a la seva nova residència visità la seva família i se n'emportà de company Andreu, un seu parent. Trobaren a la Provença molts pagans —que segons Domènech havien de ser els musulmans— i Daniel, deixant la vida contemplativa, sacrificà l'atractiu de la solitud pel deure de l'apostolat necessari per donar-los a conèixer la fe cristiana. Aquesta activitat missionera i sobretot l'èxit que l'acompanyava, li valgué la persecució.?Presideix el tribunal Teofani. El narrador medieval li assigna els turments del Daniel bíblic: la fornal de foc de Babilònia (Daniel 3, 1-97) í la sitja dels lleons (Daniel 5, 2-24) són les proves que el màrtir supera victoriosament abans de morir amb el cap escapçat. La narració acaba indicant que el cadàver de Daniel, guardat per Andreu i per la vídua de Crescenci, anomenada Parabasten, continuava fent miracles i provocant conversions. Per aquest motiu Teofani intentà prendre'l i tirar-lo al mar. Andreu i Parabasten, sabedors dels propòsits del tirà , fugiren cap a les regions de migdia emportant-se'n les santes despulles. Arribant a Girona, les sepultaren a la Vall Tenebrosa que avui porta el nom del sant.

(Extret de Josep Maria Marquès, a l'article "El sepulcre de Sant Daniel del Mestre Aloy", Revista de Girona, núm. 96, 1981).