Unes lletres del bisbe (5 de maig): A vosaltres us he dit amics

A vosaltres us he dit amics (Jn 15,15)

Ser amics de Jesús, ser amics del Fill de Déu. Quina joia hi pot haver més gran? El nostre prosista més preclar, en Josep Pla, classificava la gent amb qui coincidim al llarg de la nostra vida en tres categories: amics, coneguts i saludats. Molts poden ser els coneguts, uns quants menys els saludats, i els amics vertaderament amics certament no són pas tants. Per això, que Jesús ens inclogui en aquesta categoria és certament un do, una gràcia. Fets amics de Jesús pel baptisme, ser amics de Jesús en la fe. No som nosaltres els qui hem escollit ser amics de Jesús sinó que més aviat Ell ens ha escollit a nosaltres com a amics seus, i això és un regal. L’amistat vertadera i sincera és sempre un regal que cal correspondre com cal, amb una amistat lleial i sincera.

L’amistat, la vertadera amistat, no sempre és còmoda. Molt sovint és exigent. A vegades demana acció, paciència, compromís, escoltar... Molts cops ens exigeix simplement escoltar l’altre, l’amic, per tal que se senti estimat. Jesús ens escolta sempre a nosaltres. Ho fa quan preguem, i això que Ell sap molt bé de què tenim necessitat abans que li ho demanem (Cf. Mt 6,8). Nosaltres, per la nostra part, hem de saber escoltar-lo. Ens cal trobar moments per escoltar-lo, moments d’una certa intimitat amb aquest nostre amic tan i tan especial, i sempre tan proper.

L’escoltem quan estem en contacte amb la seva Paraula, aquelles paraules que sempre són Esperit i són Vida (Cf. Jn 6,63). Establim aleshores un diàleg amb l’amic. Ell ens parla a través de l’Escriptura i ens diu quelcom sempre nou, i nosaltres, fent silenci interior, l’escoltem i li parlem. Un moment privilegiat de contacte amb l’amic Jesús és evidentment l’Eucaristia. I també hi dialoguem quan el reconeixem en el germà, sobretot en el germà que té necessitat de ser escoltat i estimat, en aquell que pateix de solitud, tot i que sovint visqui rodejat d’una multitud que al cap i a la fi l’ignora.

Quin és el nostre grau de relació amb Jesús? El coneixem solament, i quan passa pel nostre costat li diem un simple «adeu»? Ens aturem a saludar-lo i esdevé així un saludat de curta i superficial conversa? És realment el nostre amic? Hi tenim la confiança que es deu a un amic?

L’amistat amb el Senyor, com qualsevol amistat autèntica, demana dedicació i temps. No és mai un temps perdut. Al contrari, és sempre un temps guanyat.

+ fra Octavi