Fra Òscar Bernaus, caputxí del convent d'Arenys de Mar, és ordenat prevere

Aquest passat dissabte, 1 de juny, el caputxí del convent d'Arenys de Mar fra Òscar Bernaus va ser ordenat prevere per part del bisbe auxiliar de Barcelona David Abadías. Bernaus va néixer l’any 1977 a Castelldans (les Garrigues) i és frare caputxí del convent d’Arenys des del 2015. La cerimònia havia de ser presidida, inicialment, pel bisbe de Girona, fra Octavi Vilà, però a darrera hora va donar positiu en covid i no va poder ser-hi present.

El programa radiofònic diocesà Església Viva va entrevistar fra Òscar Bernaus uns dies previs a l'ordenació. Us n'oferim un fragment:

Què l’ha dut a fer el pas al presbiterat?

En el meu cas, és una vocació que neix dins de la crida que Déu m’ha fet a servir-lo com a caputxí. Aquesta crida al presbiterat, que al principi no tenia gens clara, ha anat madurant amb el temps i finalment s’ha concretat aquests últims anys. La nostra vocació de caputxins no és la de ser preveres en primer terme, malgrat que molts de nosaltres ho acabem sent. Certament el presbiterat és una concreció molt especial perquè et permet servir Jesús tot fent-lo present en la vida de la comunitat cristiana a través dels sagraments, esdevenint tot tu com un canal de la seva gràcia. Es tracta d’un do totalment immerescut que et fa sentir petit i alhora immensament feliç.

Quina és la seva tasca al convent i a la població?

Al convent hi faig una mica de tot. Pel que fa a les tasques més domèstiques, estic molt ficat en la cuina, entre d’altres. Pel que fa a la pastoral, com a diaca ajudo en les celebracions litúrgiques, predico, vaig a visitar, amb altres germans, malalts i residències d’ancians, per dur-los la comunió o celebrar la litúrgia de la Paraula. Una tasca important que fa uns anys que estic fent és acompanyar en la formació els nostres germans del Tercer Orde. A banda d’això, em dedico al que fem tots els frares: la pregària i l’acolliment dels qui truquen a la porta.

Vostè havia estat professor de català a universitats alemanyes com les de Berlín i Leipzig. Què el va dur a voler ser frare caputxí?

Doncs més que el què és el qui: va ser el Senyor qui m’hi va portar. En un moment de crisi «existencial» el Senyor em va portar a Arenys de Mar, d’una manera molt providencial. Aquí la meva fe va passar del cap al cor, per dir-ho d’alguna manera. Vaig saber-m’hi esperat, volgut, cridat. La manera de ser dels frares, molt familiar i acollidora, senzilla, gens impostada, alegre... Va emergir un desig molt gran d’anar a fons en la vivència de la fe com a eix vertebrador de la vida aquí i d’aquesta manera, i la figura de sant Francesc em va captivar.

Què aporta el missatge de sant Francesc a la societat d’avui?

La radicalitat del seguiment de Déu que parteix d’una consciència molt clara de saber-se’n estimat, que et porta a voler-lo conèixer i estimar més i més, i que això només és possible en comunitat, en fraternitat, posant-lo a Ell al centre. Sant Francesc ens ensenya a no posar obstacles (ni esdevenir obstacles) a Déu, que se’ns dona perquè esdevinguem un do per als altres. Estem fets i constituïts íntimament per la comunió i per a la comunió, per a la trobada amb Déu i els altres. Per això la desapropiació és tan important per a sant Francesc: viure sense aferraments et fa lliure i t’obre a la gràcia de Déu, que és pur do i gratuïtat.

Fotografia: Martí Santiago