Unes lletres del bisbe (9 de juny): Aquests són la meva mare i els meus germans

«Aquests són la meva mare i els meus germans» (Mc 3,35)

Jesús estableix una nova categoria de valors, i això no vol pas dir que rebutgi els seus. Maria va sorgint aquí i allà al llarg de la vida de Jesús, i la seva figura esdevé cabdal en la seva concepció, la seva maternitat i al moment de la mort. Ella és la Mare. Però, en conjunt, per a Jesús esdevé encara més fonamental el paper de Maria com a deixebla, perquè indubtablement ella és també qui compleix la voluntat de Déu, i tal volta una de les primeres a fer-ho. Maria és model de mare i model de deixebla alhora.

Malgrat totes les dificultats que pugui viure actualment, la família segueix essent un fonament bàsic per a la societat. Jesús ens ho deixa ben clar quan eleva qui compleix la voluntat de Déu a la categoria de germà, germana, pare o mare. Ell destaca el lligam de l’amor com a fonament per a la relació humana i per a la relació amb Déu.

«Déu és amor i viu en si mateix un misteri de comunió personal d’amor. Creant-la a la seva imatge i conservant-la contínuament en l’ésser, Déu inscriu en la humanitat de l’home i de la dona la vocació i, consegüentment, la capacitat i la responsabilitat de l’amor i de la comunió. L’amor és, per tant, la vocació fonamental i innata de tot ésser humà» (Familiaris Consortio, 11).

L’amor s’ha de cuidar. No ens podem refiar que, sense fer-hi res, sobrevisqui als embats de la vida diària, tal volta a l’envit del nostre egoisme. Veiem en moltes ocasions com la violència acaba, de manera brutal i sempre sense sentit, amb la vida de moltes dones, i també de molts infants. Aquesta és una de les grans xacres de la nostra societat, i sembla que no pugui aturar-se. Per això, com a societat, hem de dedicar –com a tants d’altres abusos contra la llibertat individual i col·lectiva– tots els esforços per erradicar aquest mal.

Cal que sempre vegem i reconeixem en l’altre la dignitat humana, que per als creients és la petjada de la imatge de Déu mateix. «Déu ha creat l’home a imatge i semblança seva: cridant-lo a l’existència per amor, l’ha cridat al mateix temps a l’amor» (Familiaris Consortio, 11). Si deixem de veure l’altre com un igual, amb la mateixa dignitat, deixem nosaltres mateixos de ser plenament éssers humans, perquè no ens comportem com a fills de Déu. No estimem perquè no som capaços d’estimar.

Ser mare, pare, germà i germana demana responsabilitat i, per a nosaltres els creients, és el signe inequívoc de complir la voluntat de Déu, que és, senzillament, estimar-nos tal com Déu ens estima.

+ fra Octavi,
bisbe de Girona