Unes lletres del bisbe (29 de setembre): Qui no és contra nosaltres és amb nosaltres

«Qui no és contra nosaltres és amb nosaltres» (Mc 9,40)

Amb nosaltres o contra nosaltres, no ens costa gaire considerar dels nostres a uns i com a contraris o enemics els altres. La dinàmica de la nostra societat és propensa a tancar-se als altres i fins i tot a fer-ne un perill, un risc, una amenaça. La desconeixença genera sovint desconfiança, i aquesta pot arribar a generar por i la consegüent reacció d’hostilitat o fins i tot d’odi. Nosaltres els creients partim d’una premissa consubstancial a la nostra fe, i és que tot el gènere humà prové d’un únic Déu a partir del moment de la creació, i que amb Crist tots hem estat fets germans. Tots ho compartim, això, però a vegades ho fem en un pla purament teòric, i quan cal aplicar aquesta premissa a la realitat concreta la nostra reacció és tota una altra.

El nostre món –la societat en què vivim– mostra sovint una actitud col·lectiva de rebuig, i a vegades directament d’hostilitat, cap als qui provenen d’altres zones del món. Aquest sentiment prové del desconeixement de l’altre, i sovint és dirigit per interessos concrets per despertar aquest sentiment d’amenaça que freqüentment ens envaeix. Podem arribar a veure els nouvinguts com la font de tots els nostres mals: desocupació, delinqüència o manca d’habitatge. Aquell «era foraster i em va acollir» (Mt 25,35) de què parlava Jesús –i que de cor compartim– quan cal concretar-lo pateix unes concrecions que fins i tot poden arribar a desvirtuar-lo i a anul·lar-lo.

Déu va crear el món, i amb ell els recursos suficients perquè tota la humanitat s’alimentés i pogués viure d’una manera digna. Al llarg dels segles –de fet, ben aviat– aquests recursos deixaren de pertànyer a tots per igual i uns, uns quants, acabaren tenint molt, mentre que els altres, la majoria, acabaren per no tenir quasi res. Riquesa i pobresa, fam i enfit, salut i malaltia no es reparteixen igualitàriament, i això motiva que molta gent, tot i que els seus països tinguin suficients recursos naturals per viure bé, hagin de deixar-ho tot i jugar-se la vida per cercar el mínim necessari en un altre lloc. La impossibilitat de portar una vida digna, ja sigui per motius econòmics o polítics, mou milions de persones a l’èxode i moltes vegades fins i tot a la mort. Però sembla que nosaltres ja ens hi hem acostumat, i passem la pàgina del diari o canviem de canal de televisió per evitar que aquesta tragèdia ens afecti els ulls o el cor. Hem oblidat també que no fa pas tant érem també nosaltres els emigrants o els exiliats en massa. Esdevenim sovint cecs, sords i muts davant del sofriment dels altres. Potser Jesús ens diria que els qui truquen a les portes del nostre món no estan contra nosaltres i que, per tant, estan amb nosaltres.

+ fra Octavi,
bisbe de Girona