L'abadessa de Sant Benet de Montserrat, Maria del Mar Albajar, al recés d'Advent per a preveres i diaques

Ahir dimarts, 26 de novembre, va tenir lloc, a la Casa Santa Elena de Solius, el recés d’Advent per a preveres i diaques de la diòcesi. Sota el títol «L’esperança, creadora de realitat», va anar a càrrec de l’abadessa del Monestir de Sant Benet de Montserrat, Maria del Mar Albajar (Barcelona, 1970).

Va començar la ponència afirmant que l’esperança «és la capacitat de pouar en el misteri del Déu viu en nosaltres i fer-lo vida» i això «és el que crea realitat i una realitat nova». Va remarcar, seguidament que «viure en cristià és viure des de l’esperança». A continuació, va contraposar esperança i optimisme. «L’optimista està convençut que les coses aniran bé sense tenir en compte la complexitat i la duresa de la vida. Pensa que la seva visió és la bona i no es deixa afectar per la realitat en la seva aspror». En canvi, «l’esperança neix de la desesperança», i citant el filòsof Byung-Chul Han, va posar en relleu que «l’esperança només és possible en la fragilitat, li és inherent el fracàs». En aquest sentit, segons el teòleg Ignacio Ellacuría, «la persona que s’obre a l’esperança no abandona el que és humà, la història real, sinó que hi enfonsa les pròpies arrels fent més present i més actiu el que ja estava present».

La ponent va assenyalar que l’esperança «és l’obertura a l’indisponible, al que no podem controlar. No la posseïm. És més aviat l’esperança que posseeix a qui espera» i va indicar que aquesta «conté en ella mateixa la plenitud». I va afegir: «Ens empeny amb els altres i pels altres. Suscita un futur capaç d’incloure tothom. Crea un nosaltres i un nosaltres cada vegada més gran. No aïlla, sinó que vincula, uneix, genera confiança i crea comunitat».

«Jesús va ser un home d’esperança», va remarcar l’abadessa de Sant Benet, i va citar Marc 1, 15 com a síntesi de la seva manera d’entendre l’esperança: «El temps s’ha acomplert, el Regne de Déu és a prop, convertiu-vos i creieu en la Bona Notícia». «Aquest temps que s’ha acomplert que diu Jesús vol dir que allò que havia de passar és ara, perquè l’esperança té lloc ara», va afirmar. «És en cada ara en què neix l’esperança», va recordar, així com que aquesta «neix en el present perquè el present està ple del futur de Déu».

D’altra banda, va recordar que «la realitat no s’imposa, sinó que és una possibilitat per a nosaltres. La presència de l’Esperit en la història no violenta mai la llibertat humana. L’esperit no exigeix, no reclama, parla fluix... roman esperant la nostra resposta». I seguidament va entrar en la qüestió de la conversió: «L’esperança demana conversió en el present, a la realitat tal com és. I aquesta ens convida a obrir-nos a la realitat, més que a la interpretació de la realitat. A anar més enllà de la nostra ment, del que pensem. La conversió ha de ser no a la idea que tenim de l’amor, sinó a l’amor. Una conversió que ens permeti ser testimonis del missatge».

Finalment, va recordar que «necessitem creure en aquesta promesa que no crida. La por, l’angoixa, l’excés de racionalitat ens bloqueja l’accés en el somni viu en nosaltres, que batega constantment, que podem no sentir-lo, però està irremeiablement viu en nosaltres». «Parlar d’una Bona Notícia en el món d’avui és de bojos», va manifestar, alhora que va afegir que aquesta «és el cor de l’esperança». Finalment, va indicar que «la nostra esperança està condicionada per la realitat, però és la realitat la que depèn d’aquesta».