Unes lletres del bisbe (10 d'agost): Compartir la vida i la fe (Mn. Jordi Reixach)

Fer germinar el Regne, aquesta és la tasca de l’Església. Aquest dinamisme porta a comprendre i compartir millor la vida de fe, que hom troba en el seu camí, i que no està exempt d’entrebancs i dificultats És restar atents davant les circumstàncies que ens envolten i procurar que la conversió sigui eix central del Regne, perquè tal com diu el concili Vaticà II «L’Església té tothora l’obligació d’esbrinar els signes dels temps i d’interpretar-los a la llum de l’Evangeli» (GS4) És viure d’aquesta proposta com un signe d’Esperança enmig de tant desencís, secularització i transició de model eclesial en el qual ens trobem immersos en aquest començament de segle XXI. És l’agraïment dels dons de Déu en cada persona, en la seva experiència de fe viscuda. Aquest seria el resum de la tasca que se m’ha encarregat de coordinar en tres àmbits diferents, diversos però que alhora tenen un mateix centre: les persones, siguin preveres o laics. El clergat, l’Apostolat seglar i l’organització territorial, han de poder conferir una proposta de renovació viva, que fonamenti la missió, porti en si la sinodalitat i el ferm sentit de pertinença a una comunitat, i no només a una parròquia.

Aquesta proposta va més enllà d’un mer acompanyar, i fins i tot més enllà d’accions concretes i organitzatives. Per tant, no pretén ser només un conjunt d’expressions de territori, sinó un estil de viure la fe en comunitats, en equips de «pastoral» en un espai concret, però més enllà de la pròpia parròquia geogràfica. Tal i com deia el papa Francesc «el tot és més que la part, i també és més que la suma d’aquestes. (...) Es treballa en les coses petites, en les coses properes, però amb una perspectiva més àmplia» (EG 235)

L’Església és sempre quelcom a prop del que és humà, vital, quotidià. Malgrat les contradiccions de la nostra existència, els nostres falliments i pecats, els nostres errors tan humans. Més que marcar uns objectius molt concrets i en un termini, el que ens cal és marcar un estil de com acostar-nos a Déu, a la seva realitat, i alhora a les persones. No és un terme, sinó un camí en el qual ens trobem tots junts: Déu, la comunitat cristiana, i l’àmbit des del qual hom viu i expressa la fe. Viure en Déu i per Déu en la meva història, i viure des la imperfecció de la vida de les persones. En conversió, en misericòrdia, en acolliment, en donar la mà a tothom, per fer camí junts. No és mai un camí lineal, és sempre un ziga-zaga de molts revolts, amb pujades i baixades, amb encerts i fracassos; però mantenint sempre ferma l’Esperança de la presència i l’acció de l’Esperit de Déu en aquest caminar per la vida de l’Església que és a Girona. No és mai crear unes necessitats ni una dependència, sinó respondre als canvis dels «signes dels temps», des de la vulnerabilitat de la pròpia existència humana, però fent camí junts, amb i pels altres.

Mn. Jordi Reixach i Masachs
vicari episcopal per al Clergat, l'Apostolat seglar i l'Organització territorial